Llegendes del Pont de Vilomara i Rocafort

Tota població té sempre el seu conjunt de llegendes. A continuació mostrarem algunes de les llegendes que tenen a veure amb el nostre municipi de El Pont de Vilomara i Rocafort:

Capablanca i el Camí Ral

Abans de dedicar-se a fer de saltejador de camins, en Capablanca era un humil jornaler que es llogava temporalment, com a mosso de bastaix, a les masies de la rodalia de Manresa. En una de les seves estades a aquesta ciutat fou robat i maltractat, la qual cosa el féu sentir profundament desenganyat de la societat i decidí viure'n completament al marge, com a bandoler. Sobre l’origen del sobrenom Capablanca hi ha dues versions. Una explica que era degut al fet que duia sempre una capa de color blanc, que havia guanyat en una partida de cartes. L’altre conta que el bandoler -que era perseguit implacablement per un capità de miquelets- va retallar un tros de la capa blanca que duia el capità, mentre aquest, distret, contemplava una obra de teatre, i que després li envià a casa seva com a mostra de desafiament i gosadia.

Es féu ràpidament famosa la manera com Capablanca realitzava els seus assalts, especialment en el camí ral: quan veia a venir la víctima, estenia al terra la seva capa i, enfilat dalt d'un arbre amb el pedrenyal a la mà, esperava l'arribada de l'infeliç viatger, el qual havia de dipositar tot el que duia de valor damunt la capa si no volia deixar la pell.

També es conta que, per fer-se fonedís després dels robatoris, utilitzava un giny, sols conegut per ell, que li permetia despenjar-se per una esquerda de la Roca Salvatge (gran mola que serveix de base al Paller de Tot l'Any, característic monòlit de conglomerat) fins a una cova situada a mitja paret que li servia d refugi.

Sobre la seva mort també existeixen dues versions. L'un diu que fou pres pel sometent de dins d'un avenc, després de ser-hi assetjat durant cinc dies. L’altra versió diu que fou trobat mort sota l’aixeta de una bóta de vi del mas de la Teuleria, indret que sovintejava a causa del galanteig que feia a la mestressa del mas, que era vídua.

La llegenda sant Romà

Sant Romà de Roviralta és una ermita situada a meitat del camí que mena del raval de ca l'Envetat al mas vell de Roviralta, i a mitja vessant entre la carena de Casajoana i el riu Llobregat, a les envistes de Viladordis.

Fou construïda al segle XIV per voluntat d'en Pere Sitjar, últim senyor laic de Rocafort, però la conclogué la seva vídua Guillema Nerell.

Consta la llegenda que per aquell indret solia passar-hi un incrèdul i desvergonyit cavaller muntat dalt de sa cavalcadura. Quan passava per sota de l'ermita, solia proferir grans injúries i improperis contra el sant titular de la capella.

Però un bon dia, en injuriar al sant, com tenia per costum, el cavall se li va encabritar tot dirigint-se perillosament cap un cinglera del camí. Sense poder aturar el cavall i adonant-se que aquest fet era degut al seu ignominiós comportament, dirigí la seva mirada cap a l'ermita tot demanant perdó al sant i prometent corregir la seva irreverent conducta. Just en el moment que el cavall era a punt d'estimbar-se per la cinglera, rectificà d'un salt la seva posició salvant el cavaller d'una mort segura. Però va quedar la petjada de la ferradura gravada a la roca pe a tot aquell qui la vulgui veure.

Les tines de la Lluca

De l’època en la qual la vinya i el vi donaven riquesa al nostre municipi s’explica la següent història d’un grup de tines: Les Tines de la Lluca. Aquestes tines estan situades sobre la riera de Santa Creu un cop passada la Casa Nova de Sant Jaume.

En un any en el que el preu del vi era molt baix, el pagès que tenia aquestes tines no havia pogut vendre el vi que contenien perquè el transport del vi en bots i amb mules fins a la casa del comprador li costava més que el que li pagaven pel vi.

Havia passat tot un any amb les tines plenes i tornava a ser època de verema. Calia buidar les tines per tal de fer lloc al vi de la nova anyada. Així que al pobre pagès no li va quedar més remei que obrir les aixetes de les tines i deixar vessar tot el vi riera avall. Durant unes hores la riera de Santa Creu es va tenyir de vermell.

Al seu pas pel Pont de Vilomara va ser tot un espectacle: L’aigua de la riera s’havia convertit en vi!!! A l’escampar-se la notícia vilomarencs i vilomarenques van deixar les seves ocupacions per tal d’anar a la riera per veure el miracle. N’hi va haver que no en van tenir prou de veure-ho amb els seus propis ulls sinó que van haver de beure’n per tal de creure-s’ho. Fins i tot alguns es banyaven en els tolls de vi!

L'explsió del vapor

El 17 de gener de 1902, a un quart de set de la tarda, l'explosió de la caldera de vapor de la fàbrica Jover de filats, va trasbalsar tot el poble del Pont deVilomara. Dotze foren les víctimes mortals del succés i els ferits pujaren a una quarentena. L'accident provocà la mobilització de totes les forces polítiques i socials de Manresa, que s'abocaren en ajut de l'industriós poble. Aquesta acció solidària li valgué, a la ciutat de Manresa, el títol de "Benefica",atorgat per la reina regent Maria Cristina d'Habsburg el 4 de febrer de 1902.

Poc temps després de l'explosió, va circular de boca en boca, i molt fluixet, la història següent:

Aquell dia fatídic, un captaire anònim, que duia una petita capelleta amb la imatge de sant Antoni, va anar a demanar caritat a la fàbrica Jover.Allí l'encarregat li va dir que, si el que volia eren diners, llencés la capelleta del sant i es posés a treballar.

El captaire va marxar sense dir ni un mot i quan arribava al carrer de Sant Esteve, el vapor de la fàbrica on li havien negat l'almoina va fer explosió.

Algunes anònimes i pietoses ànimes van aixecar un petit altar al carrer per desagreujar el venjatiu sant.

La faixa i els llops

L'Isidre era un pagès del Pont de Vilomara molt ferm i valent.Un dia al capvespre, quan tornava de portar bestiar a Sant Vicenç i mentre passava per un camí foça estret anomenat la pujada del Marcet, li van sortir una parella de llops amb no gaire bones intencions.Els pagesos abans acostumaven a dur faixa. L'Isidre es va deslligar la seva i la portà arrossegant pel terra, mentre amb la mà l'anava movent com si fos una serp i amb pas decidit i lleuger emprenia el camí cap al Pont.D'aquesta manera tan enginyosa va enganyar els llops, que van agafar por i no el van atacar.

La dona d'aigua de Cal Nis

Una nit de lluna plena el jove de Cal Nis, tot empaitant un senglar que se li menjava el blat de moro, va ensopegar i va caure, donant-se un bon cop al cap, dins d’un dels gorgs d’aigües clares que forma el torrent que baixa de Rocafort i la Vall del Flequer. El xicot va quedar inconscient al fons del gorg i s’hagués ofegat si alguna cosa misteriosa no hagués passat. Quan el noi es despertà estava estirat al terra al costat del gorg. No va veure ningú, només el reflex de la lluna a les tranqui-les aigües del gorg, però recordava vagament, com en un somni, com una preciosa noia de cabells rossos l’havia recollit del fons del gorg i l’havia dipositat sa i estalvi a la vora de l’aigua.

Obsessionat per aquest record, la nit següent va tornar, d’amagat, a la vora del gorg i el que va veure el deixà bocabadat. Allí dins el gorg amb mig cos fora l’aigua hi havia una donzella de cabells llargs pentinant-se a la llum de la lluna amb una pinta tan daurada com els seus cabells. El noi es quedà molta estona contemplant-la i se n’enamorà perdudament. Quan el noi intentà acostar-s’hi la noia d’aigua va desaparèixer sota l’aigua. La nit següent va passar el mateix... Nit rere nit quan el noi intentava acostar-se per parlar amb la noia ella s’esmunyia dins les aigües del gorg...

Fins que una nit d’estiu, (un estiu molt sec i calorós que va eixugar el torrent i va fer disminuir perillosament les aigües del gorg) el noi es trobà la noia plorant. Quan s’hi acostà li va preguntar:

-Per què plores noia d’aigua?

-Que no ho veus que la meva llar s’està quedant sense aigua? On viuré si el gorg es queda sense aigua?

-Casa’t amb mi i viure’m junts a la masia que ens construirem.-li va proposar el noi de cal Nis.

Ella va accedir però li va demanar que mai, mai havia de parlar del seu origen com a dona d’aigua.

Van viure feliços durant molts anys al mas de Cal Nis i van tenir un fill i una filla.

...Però un dia discutint si havien de plantar ordi o civada en uns camps que tenien.

L’home li va retreure:

-Què has de saber tu de coses de la terra si ets una dona d’aigua?

Immediatament es va penedir del que havia dit, però ja era massa tard, havia dit en veu alta la veritable naturalesa d’ella.

La dona va fugir corrents per desaparèixer dins el gorg. I mai més no la va tornar a veure.

Però la dona tornava cada nit al mas per acotxar i donar un petó als seus fills, i les llàgrimes al caure es tornaven perles que l’home recollia sense arribar a saber mai el seu origen...

L’home va construir prop del gorg una font de clot per tal que no li faltés mai aigua a la seva estimada dona d’aigua...

La llegenda del Malpàs

Es conta que quan el rector de Mura visitava els feligresos de la parròquia de Santa Creu de Palou- és a dir els masos del Farell, Putget,Puigdecoure i Matarrodona- es feia dur en una d'aquelles cadires portàtils anomenades baiards.

La cadira era traginada per dos mossos del poble. Aquest xicots generalment solien ser els més entremaliats, ja que, com a correctiu per les seves trapelleries, eren convidats si us plau per força pel rector a fer de portadors dels seus quilos.

En una d'aquestes visites, els dos xicots-honorats amb la difícil tasca d'arrossegar la cadira- estaven especialment enfadats amb el mossèn - que, per cert, no era gens prim- i es van posar d'acord per tal de donar-li un escarment. Quan passaven pel vessant pendent, estret i rocós d'un turó, els dos xicots van "ensopegar" i van estimbar cadira i rector cingle avall.

Des de llavors que aquest lloc és anomenat el turó del Malpàs.

#llegendes #mites